Un sobtat rubor se li enfilà per les galtes, al evocar aquells records, un breu somriure se li dibuixà damunt els llavis. Les seves mans es tancaren en un gest imprevist, i... bruscament, aturà el seu caminar mirant-t’ho tot, observant-t’ho en mig d’un gran silenci que a l’instant, el rodejà i tenallà sense remissió.
Lluny, enllà les muntanyes, ressonà un tro, la tempesta s’acostava per moments, els ocells ho havien pressentit, i... ara, ja ben amagats i muts, havien deixat d’existir. Les fulles dels arbres ni es movien i una atmosfera calenta i humida ho estanyava tot.
Si.., no hi ha dubte. No hi ha home que no tingui una història al seu darrera i aquest, veient-te’l, un.., no ho sé.., no podria evitar-ho, se’n sentiria desitjós de saber-ne quelcom d’aquest misteri absolut tan excitant, de rompre’l, mira que us dic, sense deixar-lo trencat està clar, i com si d’una vella tina se’n tractés,
parlo metafòricament, petar-lo per a veure el seu interior i poder investigar desprès, entre tots els bocins que en resultessin però, això si, sempre.... està clar, amb tot el respecte i cura del món, a fi de no violentar el segell que li ferma la boca i... simplement, sí, solsament és un home qualsevol, anònim, corrent. Els seus ulls distrets, recorrien absurds, la rugosa cortesa del tronc d’un arbre, inspeccionant fil per randa, escodrinyant amb aquesta ronseria de la vista entretinguda, tots els més petits detalls, repassant qualsevol esgarrinxada, imperfecció o tara, amb el minuciós examen de la seva ment abstreta. De prompte, qualcuna n’hi passà pel cap, segur.,.i llavors, en un quasi imperceptible estremiment, recuperà la mirada sobre el pla general del bosc, allí..., lluny, damunt dels pins de la torrentera seca del fons i a l’instant, de sobte, semblà, com si l’ombra dels seus pensaments, s’encruelís en el seu rostre, remarcant molt més encara, aquestes arrugues de la cara, amb noves capes de cendra i penombra, ni s’ha mogut. Recorda, evoca, sobtadament assaltat per fantasmes propis, evoca no sé quins fets anteriors, delatat així tan arterament i sense ell saber-ho, afrontat a la encuriosida i sempiterna tafaneria meva, la del narrador impresentable que us ho explica. Inevitable i indiscret badoc sempre omnipresent i universal per damunt de totes les coses.
Tristesa s’acosta, s’acosta i em canta la seva cançó a l’oïda. - Oh, Marga!, Margaret, Margarida, Margarida...T’estimo encara? No..., és clar que no. Però... què pregunto, Déu meu? No, ja no, i... suposo..., és moment, és hora, si, si..., de reconèixer-ho obertament. Magaret, jo..., jo, ja mai podré estimar-te, mai t’estimaré. I què fou aleshores, tot allò que els dos sentírem? diràs. I què serà de nosaltres si malmetem sentiments i desitjos? Però..., què ens passà?....ens férem tant i tant de mal, els dos, tant i en tan poc temps, només en uns pocs dies, Margarida. – Tristesa, aquesta reina irracional, s’hi recrea i... recargola el pessic, encara més, frueix de la seva petita crueltat i... s’hi abona. Sento en la pell del braç, ben clavades, aquelles urpes, les seves cuidades ungles lacrades de tremebund negre brillant, somriu mòrbidament, la bella, mentre m’arriba a fer sang - Què ens quedà? – els seus ulls acerats, dos trepants despietats, són durs, ferotges, fins al indicible i segueix...
Vaig arribar a pensar, mira si en sóc..., soca de mi!, vaig concebre aquell encontre nostre, igual, si, com si veritablement, fos el punt de partença, l’oportunitat única que..., està clar, jo, de cap manera, podia perdrem. Si, ja ho veus, talment, com si se’m presentés per fi, l’instant estel•lar que tots, en el nostre fur, cerquem esperançats, aquest esdeveniment meravellós que de veres, ens canvia les coses, saps? Ja sé que els fets o bé, si ho vols dir així, la seva interpretació, que no és el mateix, podrien haver estat diferents. Millor? Pitjor?... El cert és que jo, ara, seria un altre home, i tot..., tindria un sentit ben diferent. Tu i la teva arribada, m’hauríeu significat no gens menys, que el començament, el primer esglaó d’un nou recorregut amb renovades possibilitats, segur, i millors expectatives personals. Si, si, tan per a tu, com per a mi, per a els dos, però..., ara, de res valen lamentacions, vaig tenir una oportunitat, i vaig perdre, punt.
Altrament, d’obrar amb sensatesa, com ara...,desprès, tots en reclameu, què coi jo, haguera hagut de fer, llavors? Digues-me! Bé, potser al final, en resultarà de tot plegat, que, verament...., jo, pocapena, no podia triar. No hi havia alternativa, ni cap altre sortida i què vols?, fins i tot, àdhuc, podria haver estat encertat, oi? Ei! Ei!...no, no.... No ens enganyéssim pas..., no desbarrem, no comencem a disfressar les coses ara, el cert, és... que...., jo no vaig fer res i com sempre, em vaig deixar portar, talment un ninot, i tu..., en poques paraules, com ja ben bé saps, no he de regalar-te l’oïda a sobre, jugares a plaer. I aquesta és la veritat i el demés, com tu també saps, són punyetes, i el cert... és que no en vaig ser conscient, no. Me’n vaig adonar desprès, si després, quan ja va morir el dia, quan tot havia passat i res tenia remei. Tot ja estava dat i beneit. Em mancà perspicàcia, em faltà perspectiva, ho reconec. No vaig tindre personalitat, ho sé.
Quan va esser que et vaig conèixer? I..., on fou? Si.., et conegué en aquest apartat poblet de la costa, et conegué aquí, farà escassament, dos anys. Fixa’t, dos anys i encara perduren aquells records, estrany oi? Però..., per ventura, no vaig saber, no vaig comprendre o potser llavors, ni tan sols ho volgué admetre, no vaig advertir que eres una perduda, una puteta? Si, suposo que si, és clar......i no obstant....però, no, no... què faig? Coi, tot és ara, molt fàcil per a mi, pensaràs i tens raó, ja ho sé. Ara aparentment, les coses estan servides, tot al seu lloc, ara tot són paraules adequades, tot són actituds convenients. És clar, si...., és el que més convé. Jo sempre quedaré bé i a la teva esquena, en la teva absència, àdhuc a costa de bescantar-te i sacrificar-te si és precís, no em costarà gaire resituar totes les coses al meu favor. Trampós de mi! Ho sento, Ho sento...no tinc disculpa, sóc impresentable, ho sé. Què vols, m’han inculcat i fixat, tot aquesta crosta, aquesta absurda dicotomia del bé i el mal, aquest repudi al lliure curs de la naturalesa, blanc o negre, sempre jutjant i classificant i resulta que el món, és de colors i el lliure fluir de les coses, és com un riu vers la mar, mera dinàmica de fluids o simple geometria dels hàbits. Diable! ,com et dic, ja ho sé, és una tendència innata, m’escudo fàcilment darrere aquest masclisme tronat que formalment m’exculpa, tot en ordre, no perdéssim ara, les formes, sobretot, ni els bons conceptes, apuntalem-ho bé, que perilla i....,coi! No és realment això, carai! Quina sotsobra. Quin neguit se m’imprimeix quan penso en tu. No puc, gairebé m’esfondro però..., és que..., et necessito encara, et busco..., siiii..! - Margarida, Margarida, Magaret, Mashet, Masshet, Massshet! Què faré?
La atmosfera continuava quieta, eclipsada i aplaçada, el seu rostre era el centre geomètric i el focus de condensació del compàs d’espera. La fuga en un apart, s’agotnava als tombants de l’entorn i quelcom larvat per bé o per mal, es gestava a l’ambient, s’hi palpava en aquell entorn malaltís i subtil, biològicament i orgànicament tan malalt, s’hi pressentia en només mirar el ressalt forçat del nostre home, i els seus ulls grisos, nubífers d’inseguretat i temor, just sota les arrufades i poblades celles que eren prominents i sobrepassaven el comú patró de la normalitat, en les arrugues del front aombrat sota les revoltades opacitats dels seus cabells despentinats per la carícia dels suaus i humits ventijols que preludien a la pluja, en el seu nas i en els seus llavis molsuts i carnosos, en el seu nas normal i en el seu entreobert somriure ja sec d’alegries, en cada un dels porus del moreno del seu cutis i en els serrells de les seves pestanyes parpellejant convulsivament, pres d’un lleu tic nerviós, quasi inapreciable i en aquella piga solitària i grossa del seu coll, que cada any l’hi creixia i l’hi creixia, anava ben afaitat i no era res més, que un home còncau tancat dins la seva concavitat.
Un nou tro ressona més a la vora i el cel, ja sembla més obscur, quasi entregat a l’assetjament dels grisos...., encara no plou. A les llunyanes muntanyes que emmarquen l’horitzó, de cop, s’hi esborraren els perfils i tot és un tel . El afinat verd dels pins i suros, s’entremescla i perd entre els afeixugosos ploms dels núvols baixos que amenaçadors, van caient per a començar a libar la terra com si fossin macilents llimacs. L’electricitat sura suspesa i l’home, en aquest nou enquadra que comença, apareix assegut sobre una gran roca granítica, molt a la vora del camí. Aixeca les parpelles mirant al cel i, amb els capcirons dels dits, s’acaricia suau i minuciosament, els pòmuls de les seves galtes, lentament, aristocràticament... I comencen a caure, les primeres gotes.
A vegades les ànimes obliden llurs cossos i queden així, esmaperdudes entre dos llostres en una rima de cadències misterioses i altruistes que.... qui sap?, certament, intuït més que sabut, un àngel, de poder existir, ens haguera vist així, des d’aquells llims, i... parlaria. L’amor és net i pur, diria, i de cap manera, pot esser això que tu portares. Tu i jo, ja ho veus, enfrontats, cada un tancat en el seu propi egoisme, la closca, tancats i sense reconeixeu-nos, i... no perdérem ni un sol moment, no, ni ens donarem treva alguna, veritat? Ho volguérem reduït d’immediat, als nostres territoris de mamífers humans, sexe i carn. Graponer i ofuscat, vaig besar els palpissos del teu cul i fores la mort, amor meu i.... després, més, el deliri, la rauxa, la imposició, la impostura i... volguérem i volguérem, besar-nos als llavis i... quin extraviat intercanvi les salives, apurant fins l’últim instint. L’ardor i la fúria ens desmembrà tot el físic i no pensarem no, en res més. Les nostres boques, els nostres fluids i el teu nas..., entaforat no sé pas..., ben aixafat a la meva galta, ofegant-te i jo.., redossat, panteixant com un vertader marrà, eixelebrat i barroer, explorant perdut en els teus més obscurs i recòndits cabells, explorant. Sobtadament l’eclipsa enfosqui el cel i tentinejant..., la bèstia trepitjà la hòstia consagrada.
El món és una forma informe del no res, un forat en el buit i.... en el revers de la mentida, nomes hi trobaràs un altre mentida. En aquest context, qualsevol antagonisme és aparent i res és segur, tot deforme i imprecís, sempre igual. Jo, inevitablement embotat en el viure perquè ara mateix, no hem toca fer una cosa més urgent, vaig escodrinyar l’arcà ocult, el secret alquímic i vaig mirar darrere l’últim vel, descobrint la veritat més enllà de les paraules. La realitat no existeix i tot és relatiu, inclús el meu pensament, inclús la meva persona, inclús la teva existència. Jo sóc l’absurd reflexa d’un miratge, en un riu de caudal sec, tot plegat, per petar-se de riure, oi? Res puc demanar i res puc trobar, és clar. Totes les preguntes se m’escapen i queden colgades i immòbils, jacents sobre aquest altar de la frustració i he d’aixecar-me i continuar endavant......Estic sol i és tan terrible la soledat. I a qui culpar, si vaig ser jo mateix, qui volgué flanquejar el llindar prohibit? -Margarida, mai podràs entendre’m però altrament, mai serà necessari que ho facis.-
Grosses gotes, ací, allà, han començat a caure sobre els camps, mullant-lo finalment, amb la esperada pluja tardoral i el vent... ja no bufa en absolut i tot és definitiu. Prompte aquest agradable i nou olor del bosc, aquest olor penetrant a terra humida es converteix en un reactiu que penetra en el més íntim, talment un revulsiu a la macilenta i pantanosa vida d’abans, de tan sols uns pocs minuts abans i sembla que hagin passat segles.
La pluja xiscla, refila amb veu alta i estrident, cau lenta i rítmica, són breus i grans gotasses que si prestes atenció, sonen aquí, allí, brillants, semblant diminutes dríngoles delatant i traint, les fugisseres passes dels follets que sorpresos i esparverats, cuiten a amagar-se darrera els macs petits del terra del caminoi, per a no mullar-se i protegir-s’hi. Als a prop ben a propet, peten meitat metàl•liques, meitat sufocades per la xafogor. És la solució.
L’home, no podem assegurar si sorprès, s’alça i treu una cigarreta d’un arrugat paquet de les butxaques del seu pantalon i amb recança, amb tota la flegma del món, amb una lentitud que ens sembla un pel exagerada, se l’acosta als llavis, al mateix temps que, toix, vacil•lant, inicia un parell de passes enrere, a punt d’entrebancar-se. Atabalat torna a detenir-se per a rebuscar a corre cuita, la caixa de mistos que necessita. D’una batzegada, esverat, treu una cerilla que raspa en la tireta abrasiva mig desenganxada, de la caixeta de cartró i encén, aprofitant la primera vitalitat de la flama, la punta àvida de la cigarreta. Amb fruïció aspira el fum i l’expulsa desprès, eixamplant els narius. És tot un plaer, un veritable plaer! Fa quatre passes més, camina ja tranquil, sembla...i s’acosta de bell nou, la cigarreta als llavis, a fi de poder fer una altra calada en recerca de la relaxació que li urgeix, però... no tarda a comprovar, que aquesta pluja malastruga que ja comença a mullar-nos per cert, només començar, ja l’ha vençut. El nostre home, arronsa les espatlles, no hi pot fer res, i inicia la retirada amb la cua entre cames, quin remei!... i contrariat, llença amb displicència, al terra, la humitejada burilla que ja no li serveix de res. Al caure, la cigarreta és ràpidament assetjada per aquestes insistents gotes que cada cop més ràpid, van clavant-se a la pols del camí i arreu. Aquesta brevíssima i petita polseguina que s’aixeca al primer borrim, lluita per a no morir convertida en fangueig i és inútil, ara el ruixat augmenta, aplançonant per moments, tota la gleva. Tothom escampa a corre-cuita i el bosc resta solitari, una finíssima i continuada pluja amara un terra que ho necessitava setmanes ençà, el cel esta encapotat al complert. La pinassa dels pins encatifa el pendís i tot són aspres olors reaccionant al quest. Allà baix, el fang i la mullena, acaben per separar el paper de la cigarreta i s’entremesclen amb la xopa picadura del tabac turc. Les petges de l’home ja són imprecises i aquí, ja no se’l recorda gens. I solament han transcorregut minuts, quelcom s’ha trencat.
El encantador petit poblet d’estiuejants, està arrecerat a redós d’un promontori, a la defensiva dels rulls blaus de la mar, és un racó singular de la costa mediterrània retallat en el paisatge. Els propers espadats, es veuen orlats amb el groc de les ginestes i el verd obscur dels pins estrafets pels hivernals vents del nord. Mentre tant, l’home, mica en mica, recula del passeig, emmurriat, xop com una gallina, rabejat fins els ossos. Les gavines, cridaneres, creuen de vora a vora, els cels de la postal, xisclant a les llunyanies, queixant-se als oratjols de totes les mentires del món. Cel i mar, dos blaus confosos a l’horitzó, tamisats per les calitges i la xafogor, que romanen grisos en aquets moments totals que segueixen a la pluja, són les primeres hores de una tarda de setembre i ara que la sobtada tempesta amainà, tot sembla que s’hagi acabat. La temperatura ha baixat uns quants graus.
Alguns veïns, aliens al protagonisme descriptiu, s’entretenen cercant cargols entre les males herbes dels marges, als llindars dels propers sembrats. Si bé l’aiguat ha finit, cada cop més allunyat, encara retruny qualque altre tro que se’n va per 
moments. Al sotabosc, les teles de les aranyes han quedat delatades i semblen un sargit de plata. La Tardor és pertinaç i la verdadera pluja que es prepara, vindrà més tard, a la nit. I en aquest impàs indefinit, comença el concert dels grills i la volada baixa de dotzenes de raps penats perseguint núvols de mosquits embogits i papallones nocturnes que pul•lulen en la il•luminació elèctrica dels carrers acabada d’encendre. Ara ja puc dir-vos que tot finà allí, allà dalt, al bosc i que aquell home que fumava cigarretes turques, no feu mai les paus, ni amb la seva Margarida, ni tan sols amb ell mateix, finalment el temps que tot ho pot, va vèncer i no crec que cap dels dos, ni ell, ni ella, recordin res de tot allò que ens sembla tan transcendent, i.... podríem aproximar-nos a tants paisatges i a tants homes i dones, veritat? Beneïda curiositat que ens lliures del avorriment, dóna’ns hores amb que omplir el món i serem aproximadament feliços.
Igual que totes les tardes i malgrat la elevada humitat ambiental d’avui, els residents i qualcun que altre foraster més trempat, trauran al carrer, seients i cadires de vímet enfront les rústiques cases de façana encalcinada i la faran petar en cordial concòrdia, embalats devers les variades incidències de la jornada d’aquest petit món, xafarderies d’uns i altres, i també bromes i xanxes sense concessions i falsos respectes. Malgrat que ja es fa tard, encara la canalla, dona la tabarra amb les bicicletes, no paren mai aquesta gent petita! L’estiu toca a la fi i..... altre volta, començaran els cursos escolars. El cel segueix ben tapadot i no crec pas, que els veïns se’ns animen aquest vespre, a eixir al carrer, desprès del sopar. Bona nit!
Ramon (Omage a le Nouveau Roman)
