Blanc damasquinat sobre fons gris (fragment...)

CAPÍTOL 13

Dels Pirineus al Puig de ses Cadiretes, com en Joan de l’Os o el Gegant del Pi després de tant i tant caminar, supero la carena pel Montllor i veig al llunyedar, la mar... fins a Mallorca, diuen. Arribo a boscos d'infantesa, escenari de jocs jovencells amb tots els amics del poble i la meva germana més petita, i no puc. No puc més amb les ferides obertes, dessagnant-me a cada pas que faig.
Apartant els esbarzers que pengen i que se'm claven a cada pas, entre lianes i heures, enmig de brucs florits i ginesteres amb rebrots novells, avanço pel sotabosc d'alzines, ajupint-me talment un senglar. La vegetació se'm rebot a sobre i, de retruc, com un ca en seguiment de la presa, m'esgarbisso de mala manera, congestionat, suat i cansat. Superant el brancatge quan no hi passo, deixo la boscúria del torrent i enfilo per les vores saulonenques i aterrossades plenes de denses mates d'estepes, argelagues i arboços fins a eixir ensús, on tot és més net.
A tota llet, davallo pels pendissos de la Sureda, fins a aconseguir el camí de can Sans, vers el Bon Retiro. He adobat de totes passades, el catau dels meus jocs d'antany, la cabana feta de bardisses i canyes, que l'hivern m'havia fet malbé, i corro cap al poble. El solet primaveral, d'estrena, resseca i clivella els troncs dels suros suara acabats de repelar, una munió d'ocells xiuxiueja vora l'aigua, on, entre créixens i algues llisquen, a sobre, insectes sabaters i s'hi pot entreveure, a sota, qualcun peix, o son cap-grossos tal vegada, no ho sé, no ho sé...
En arribar a la Riera, prenc la bicicleta que abans, he mig amagat entre el fullatge dels arbustos, i surto, talment un llamp, en direcció a Tossa. Pedalejo a tot estrop, corro, no sento ni les esgarrinxades a les cames, ni les ferides, ni res. Passo adelerat, davant de l'imponent vell pi gros de "Can Martí", a l'altra banda hi ha les vinyes del senyor Llach, i segueixo i segueixo, pareller als vorals de la llera. Tot és exuberant, falgueres, joncs, canyes, acàcies, alocs i pollancres entre roures i pins. Tombo a la dreta vora can Pericàs, sense esguard ni cap precaució, no miro res. Emboco en el túnel que formen els altíssims i grossos plataners que flanquegen la carretera a tocar la vila, cabells al vent, esperitat com un corser afollat i neulit. La carretera és un pedruscall de grava sense asfaltar que em fa ballar sobre la bicicleta, sotragant-me desconsideradament i clavant-me la sella, a la regatera del cul, a cada bot. Fent esses però dominant la màquina, ràpidament procuro situar-me a la dreta, cercant els costats, on el terra és fi i compacte.
I corro, corro respirant el pol•len i la pols que a voltes, l'oreig aixeca. Arribo al trencall que duu a Lloret a la vora del camp de futbol, i a la dreta, un xic enllà, deixo la carretera a l'altura de can Rossell, entrant a les hortes ben conrades properes a la vila. Accelero encara més la marxa, aferrat al manillar, pedalejant fort, fuent entre les rengleres de tarongers i nespres que voregen el caminoi que compartimenta els diferents sembrats d'hortalisses i fruiters, i arribo de seguida a l'horta de can Minguet. Irrompo per darrera el mas, allí on s'emparra una glicina sobre arranades flotes d’hortènsies i lliris d'aigua, i sense encomanar-me, ni a Déu, ni a sa Mare, penetro les andanes dels sembrats encaparrat a fer drecera, però el desnivell i l'excés de velocitat, em fan relliscar aparatosament, esbaldregant-me de trompis, tan llarg com sóc, sobre l'encanyissat on s'enrinxen les mongeteres, matxucant-ho tot amb la bicicleta i el meu cos, davant l'alarma i l'esglai de la senyora Tuies, la masovera de la casa, que m'ha vist.
La dona avança atorrollada, escridassant-me la intempestiva atzagaiada, l'ensurt i la imprudència - Llàtzer... mare meva... què t'ha passat? Boig...! Vols matar-te?...T'has fet mal?
I jo, que només sentir-la m'aixeco volant, vull evitar tant si com no, la sol•licitud de la pagesa. Deixo la bicicleta esparracada, allí, feta una andròmina, i surto per cames, esverat, a corre-cuita altra vegada. Emperò ella, desesperada, preveient ja, que no hi arriba, crida, dirigint-se a un xicot que li treballa un xic enllà, aplegant maduixes en una de les feixes pròximes: - Piu, que no ho veus? Agafa'l, corre!!
Surten de qui sap on, tres gossasos de la masia - Vaja! - i es planten alertats remugant continentment, bordant i fent lladrucs. Ja d'antuvi el vailet ha reaccionat i ve com una bala amb intenció d'aturar-me.
- Mira com va, Déu meu! S'ha fet un bon trenc al cos! S'ha clavat el manillar! S'ha clavat el manillar! Corre, corre, Piu...! - crida que cridaràs, desolada, la senyora Tuies, amb les mans al cap i el cor encongit.
Veloç com una fletxa i d'esquitllentes, esquivo la dona però no puc evitar la topada amb el xicot. per uns moments forcegem aparatosament, tots dos; finalment, d'un cop de sort, me'l trec de sobre, amb una empenta que el fa rodolar sobre el terròs.
Ara és la meva! Cames ajudeu-me, aprofito l'enrenou i m’escapoleixo seguit dels gossos, fugint amb tota la vitalitat de la adolescència, saltant sembrats i marges, com un conill, abandonant tota idea de passar per casa i deixar-hi la bicicleta.
Darrera meu, en Piu i la senyora de can Minguet es recuperen de l'incident. Sento la dona, encara cridar irada: - Bordegàs, quin disgust donaràs als teus! Ai l’àvia, a la que et vegi així! - quan salto, i els gossos abandonen, entre els esbarzers que limiten la propietat, damunt del rec d'aigües residuals, vora el començament de la carretera, ran les primeres cases dels carrers del poble.
Ben atonyinat i amb la cua entre cames, me'n vaig amb totes les penitencies del Crist a sobre, i corro empatollat vers la "palanca", a fi de creuar la riera, vora la raconada de la platja gran, davant per davant de l'hotel "Ancora", a punt de defallir.
En Piu és un xicot de la meva edat, 14 ó 15 anys, si fa no fa, escardalenc i esprimatxat, amb les potencies reprimides, pobret, ves que li vols fer!. Durant la guerra i la subsegüent repressió, n'ha passat de tots colors, alimentat amb l’única dieta que els seus es podien permetre: guixes, veces, garrofes, aglans i qualcuna sardina escadussera. Tota la vida ha anat a bastonades, fent tots els papers de l’auca. El pare no li va tornar del front i fa dos anys, va enterrar la mare, tuberculosa de massa treball i molta gana. De ben menut, ja feia jornals a les barques i anava a mar, ajudant en el que podia. Ha treballat en colles de carboners i de llenyataire pelant suros. Ara fa de pagès i, quan pot, s'escapa i va a l’escola del senyor Salvi. A vegades, l’hem tingut a la nostra colla trescant amb nosaltres, per la muntanya a la recerca de la fantasia. És bon jan, igual que tota la gent de Tossa.
Passo davant l’Ancora, de pressa, fet un farciment d’ànsies i neguits, compto les estrelles a plaer, flairant la salabror del mar i el calafat de les barques. És una mescla d'olors ben diferents, recoi, el suro de la fàbrica de taps, la salaó del sobrant, de canviar la salmorra de les anxoves fent petits bassals a terra, la fusta dels taulons estibats a les serradores dels mestres d'aixa, la brea i el peix podrint-se a la sorra, ran les barques. Tot fet un tot únic i dispers a la vegada, més enllà del sorollet dels grills i la remor de la mar, batent les roques. Ja fa temps que he deixat de dur pantalons curts i no em faig pelades als genolls, ni m'esgarrapo.
L'any passat, l’avia ens va deixar, va morir i... la infantesa també va acabar definitivament. Bé, ja feia temps que tot havia quedat enrera.
Recordo les càlides i agradables nits d'estiu, tots aplegats al carrer en butaques i cadires de vímet, enfront el portal de casa, a redós del fanal de la llum voltat de papallones nocturnes, tots, petits i grans, passant l'estona en bona harmonia. L’àvia parlava i parlava, i nosaltres, tots, embadocats, captivats, interessadíssims en la narració. La iaia sabia contar contes, històries que semblaven de veritat, sí. Qualsevol rondalla popular, qualsevol novel•la o clàssic, qualsevol servia. Ella feia la veu dels diferents personatges, descrivia els ambients llunyans i ho allargassava i allargassava fins que es feia tard i, carai!, quina recança en acabar. Tant li feia si era Ali-Bey o en Massagran, les aventures d'Allan Quatermain, els viatges de Simbat el mariner o l'Ulisses, a la lluna, al centre de la terra, en globus o submarí, l'Amundsen o el general Nobile, tant li feia. Recoi, era com si t'hi trobessis...
- Un altre, un altre! - insistíem la Maria Teresa i jo, i els amics, i tots.
- Quina facilitat de paraula i quina memòria, senyora Joana! - deia la senyora Tuies. Travesso perpendicularment, fins a arribar allí, on peten les onades, m'ajupo i allí mateix, a la llum de la lluna i els estels, cullo una petita conquilla de la sorra, una sabateta de la Mare de Déu. És fosc, molt fosc, però la lluna, en la platja, cau als gentils damunts de la mar obscura i s'apropa silent...
- Mentre acabo de fer el sofregit, Llàtzer, arriba't aquí dalt, a les excavacions del senyor Melé. Vora el tancat i la filera de cedres que separen els jaciments de l’antiga vila romana, allí davant, passejant, hi he vist tres antigues soques de pollancs, saps? Són velles i la fusta és mig podrida, dies enrera va ploure d’allò més i... el bosc ja sembla a punt de pollar-se. Per acompanyar el dinar, uns quants bolets de soca, ens anirien molt bé, oi? Au vés a mirar-ho i porta-me’ls - em demana la iaia amb un somriure benigne, mentre tot fent el menjar, ventalla els fogons de la cuina penjada, de les primeres que es van fer aquí Tossa, eh! Ho demana la iaia, a un xicot de nou o deu anys, eixerit com un perdigot, un batxiller què te presa en fer-se gran. La iaia és al cel, i jo corro i corro per l'arena, al rompent de la mar vers...
A la dreta, hi ha unes barques arrenglerades, sobre la sorra amb embalums confosos, sobre les quals, envides si s’hi endevinen rems, Iones, xarxes, suros, nanses i diversos accessoris propis de la pesca a palangre. En el promontori que tanca la badia, les muralles cerquen la part vella del poble. Vaig embalat corrent a cor què vols, he de trobar-me amb n’Adelaida.
És fosc, molt fosc, però la lluna, en la platja, cau als gentils damunts de la mar obscura i s'apropa silent, salvant la negror. Són uns despentinats cabells d'argent, esfilagarsats en el batec de les lleus onades, fins a morir a l’arena, resant i quasi inexistents.
Defalleixo ja, el cor em batega sotraguejant-me dintre el pit, febrilment, m'ennuego a cada pas que faig, tomballo abatut, no puc... Emperò, avanço vacil•lant, decidit a seguir.
Més enllà la llera seca de la riera, les pèrgoles enfront la façana marítima, les taules a la fresca, dels Cafès que encara tenen clients prenent begudes, xerrant, jugant al dominó, somiejant en el mormol dels grills o vés a saber què.
I així, seguint la costa, en paral•lel al passeig del mar, vers la punta del Cap d'Or, no tardo a arribar a les envistes de can Biel i, de reüll, m'adono que les onades més llargues, quan s'estiren i s'arronsen sobre la sorra, sovint, van llepant les meves petjades, esborrant mica en mica, tot rastre del meu pas a mesura que m'allunyo. Al final, no queda res. Vaig o vinc?, potser només depèn de l'opinió que en tingui l'observador, aquell estiuejant que pren cafè allí davant, que mira sense veure-hi, endinsat en les llunyanies obscures de l'horitzó. - Grau...! - bramulo convuls i apresso el pas. Les giragonses del pensament em fan afluir les basardes més pregones, sense que hi pugui fer res.
Les llums rellisquen ràpides, fugaces, llums d'un blau escapat de si mateix. Els llambordins de l'empedrat, grisos i de pedra, tan grisos i tan petris, tan grisos i tan petrís com els vianants. Les dotzenes i cents i cents de persones del dia i la tarda, que hi caminaven i hi caminen. Baixo pel Portal de l’Àngel trencant pel carrer dels Arcs, cap a la plaça Nova. Els llambordins, un ran l'altre, com els mateixos vianants, passen i passen i cada cop s'engrandeixen més, fins a arrabassar-me, esmunyits dins la invariabilitat. Camino sol pel bell mig i ningú no em segueix, és de nit, camino escapat de mi mateix, com les llums blaves de les llànties de mercuri en els fanals noucentistes, barrocs, recarregats, pintats de gris-negre, que passen, rellisquen, ràpides, fugaces.
Dos quarts de dues i ja no puc més, no puc més... Davant es desperta altíssima la Catedral, alta i vestida de negre nocturn i cendrós, ben present i únicament viva, en els vitralls policroms i la llum reflectida, que la precisen allí. Pedra dessús pedra, tetràedre a tetràedre, políedre a políedre, puja i s'alça sense remei, tal com el caient invertit, d'una cascada quieta en la caiguda al cel negre.
La Catedral, amb la façana gòtica com un bosc tot d'estalagmites, amb gàrgoles figurant dracs alats, trolls, grifs, unicorns amb goles obertes, fauna prodigiosa i horrible, impossible i pesant, esgargamellada i de pedra, esperant amagada, a punt per saltar-me al damunt. Senyors a dalt de cada contrafort, dominants, orgullosos, ben reals en la seva faisó, m'esperen, allí, muntats sobre els dalts dels imponents i cristians murs de pedra esperen i esperen... al caminant que ve de tan lluny. Els llambordins grisos i de pedra, escapats de si mateix en el reflex dels fanals noucentistes, barrocs, recarregats, pintats de gris negra que passen, que rellisquen ràpids, fugaços...
Trencant el calidoscopi de tons grisos, com si fos una imatge projectada en un travelling fantàstic, quasi cinematogràfic, catarsi del meu buit, de cop...ella!... Adelaia...! No hi ha dubte, és ella. Ella i el seu matís càlid, la dolcesa...
Finalment arribo al seu davant, amb totes les ferides, amb totes les nafres de la vida a sobre, i ni esma tinc per a dir-li res. M'espera talment una fada, a la dreta, a les escales que pugen al frontispici de la Catedral. Llueix un vestit blanc que la fa ressaltar en la nit emmarcant la seva fràgil i delicada bellesa com si fos una pintura. Té la mà esquerra, al damunt del genoll i amb la dreta es repenja en un dels esglaons, sobre el qual s'asseu, com esperant. Esperant potser, absurdament en aquesta hora i en aquest lloc.
En veure que m'hi acosto, no es mou gens, a penes si entreobre els llavis, com si se li escapés una lleugera queixa, fins es possible que aquest rictus sigui l’inici d’un crit d'angoixa. Què passa?
En els seus ulls es reflecteix aqueixa mirada tan seva, sempre inquieta, com si recelés quelcom, com si l'afalconés un desconegut perill o esperés una cita poc grata però inexcusable.
M'assec al seu costat i... la beso. Sí, silenciosament i sense articular cap paraula l’aplego amb els braços i la recolzo sobre el meu pit. Li ofereixo la vida.
Els dotze apòstols amb el Sant Crist enmig, dalt la portalada, com detentors allí, de la veritat, cares severes i grises, torturades pels temps i la beateria, pedra sobre pedra. A l'esquerra, una part restaurada de les antigues muralles realçada pels parterres d'un petit jardinet. Enfront, la Catedral, molt alta i vestida de negre nocturn i cendrós però present i únicament viva, en els vitralls policroms i la llum reflectida que els precisen allí. Les cúspides i agulles dels campanars, ondulants, s'allargassen més i més, però la seva natura és gelada, tan pétria com els llambordins que són del mateix color i m'envolten sense remei. Procel•loses llàgrimes ens rellisquen cara avall, entre tremolors i sospirs que no encertem a contenir-nos, ni ella ni jo. Ens besem apassionadament els dos. Sacsejats per successives revingudes d’alegria i dolor, els nostres semblants expressen el que les paraules, no saben ben dir. Han saltat tots els impediments que ens separaven i l'instant és etern i absolut. Ens besem sense cap reserva, ens besem llarga i dolçament com dos amants retrobats.
Li acarono els cabells lenta i suaument, li beso el front i les temples, amb tota la dedicació del món. Enamorat del visatge i l'esguard garrit i tendre lligo la seva mirada amb la meva, perdut el neguit, seré, però ja l'amor és com l'última flamarada abans de consumir-se el foc. L'inversemblant dolor al pit, sobtadament esdevé irresistible i amenaça d'arrabassar-me totalment, la mirada se'm muda i se'm gira en les òrbites, crispat m'arrapo als vestits d'ella, com qui s'empara a un arbre per no caure, però, amb els ulls desencaixats, veig que per a mi, l'amor i la mort són ja la mateixa cosa - Adelaia.. Adelaida, t'estimo i t'estimaré sempre! - mussito perdent el darrer alè.

Reclinat sobre la seva falda, en Llàtzer besa per primera i última vegada les sines nues de la dona, mentre els seus dits aferrats a la roba blanca del vestit, senten la fredor al engrapar la neu de la muntanya. L'últim estremiment, li destesa el cos definitivament, i aquella mà closa que volia retenir la vida, s'obre igual que una flor, com si lliurés un ocell captiu a l’aire.
Desbudellat, amb tres impactes de bala i les costelles enfonsades, acaba de finar, escolat sobre els vestits tan blancs de les neus dels Pirineus. Visqui per sempre la llibertat i la dignitat de l'home!
Inert, panxa a terra, mig cobert pel glaç i les escorrialles de l'allau, el cos d'en Llàtzer té per delerosa companyia, el mastí blanc de can Sugranyes. La bestiola, atonyinada per les moltes rebolcades, se n'ha sortit indemne de tanta calamitat, mentre udola llastimosament per tota la vall del Ritort, encara té forces per a llepar-li el front, intentant un impossible reviscolament de l'home. Les càlides rellepades, han donat caliu i conhort al moribund.
Al lluny, se senten veus que porta el vent, de gent que s'acosta. És ja migdia i una partida de rescat organitzada pel senyor rector de Setcases acaba de trobar les primeres víctimes d'un tràgic accident de muntanya.
Una prematura oreneta, plana volant pel blau més alt del cel i completa el seu viatge de retorn, és quasi un avançat miracle. En Llàtzer ha obtingut el seu Graal i aquests vermells de sang que ara embruten el paisatge prompte seran roselles d'estiu, ofrena ritual al continu recomençar de la natura i a l'avançament en l'actuació de l'home.
Ara la història és el cercle tancat i trobar el final, ha estat trobar el principi. Talment com l'oroboros, la mítica serpent que es mossega i devora la cua i vell orfebre, amic meu, sàpigues emperò, que els múltiples tons que va prenent la grisor, aquesta aclaparant absència de colors tan descarada i inhumana, fan de peanya i cossol en el joiell de la vida, expressament per ressaltar l’esplèndida i refulgent realitat de la blancor. Damasquinat del blanc sobre el gris, etern i definitiu, Llàtzer.

enllà el Xalet Vermell..., vers la serra de l'Ardenya, ran de mar. CLICA AQUÍ!